Segona part de l’article dedicat a les opcions esquiístiques presents a la Península Ibèrica.

Els Pirineus van a part, són un conjunt en si mateix. Sense arribar a marcar una personalitat pròpia, sí que es pot afirmar que més enllà de representar una frontera es tracta més aviat d’una realitat capil·lar, com de fet passa amb la majoria de muntanyes del món, fet que sempre ha sigut i és un maldecap pels estats-nació i les seves ínfules.

Esquiar als Pirineus

Fent números a l’engròs i sumant opcions nòrdiques i alpines, al conjunt de la serralada, hom disposa de fins a 67! opcions; 44 per l’esquí alpí i 23 per l’esquí de fons. Repassem-ho de Nord a Sud i d’Oest a Est.

  • França representa la cara nord de la serralada, amb algunes excepcions; entrant cap al sud, certes estacions del Departament des Pyrénées Orientales es troben a la cara sud (Font-Romeu i Porté-Puymorens). Trobem un total de 38 centres d’esquí; 29 alpins i 9 nòrdics, repartits entre 6 departaments i 2 regions. Es pot afegir que hi ha 2 grans conglomerats comercials, el grup N’Py (8 estacions) i Altiservice (3 estacions). Un altre holding actúa a nivell local al departament de l’Ariège (no queda clar quantes estacions l’engloben, però promocionen globalment la zona). L’usuari principal és francès, amb alguns matissos. A l’extrem oriental preval l’usuari català i a l’extrem occidental el client basc.
  • Andorra queda al bell mig de la serralada. Tenen 3 opcions alpines i 1 purament nòrdica. La majoria de les seves aigües vessen cap al sud i cap a la Mediterrània, amb l’excepció feta de la localitat de Pas de la Casa, que ho fa cap al nord i cap a l’oceà Atlàntic. Hi ha 2 grans agrupacions de pistes que actualment es troben en fase de reorganització, per dir-ho d’alguna manera políticament correcta. Andorra ha fet de l’esquí alpí l’esport nacional. Ha costat anys, però finalment aquest és el seu gran objectiu nacional, més enllà de vendre formatges holandesos o galetes daneses.
  • Espanya queda a la cara sud pirinenca. Disposa d’un total de 29 opcions; 15 alpines i 14 nòrdiques. Es reparteixen entre 3 comunitats autònomes i 5 províncies. 1 Estació vessa cap al nord, des de l’enclavament de la Val d’Aran. La resta drenen cap al sud; sol i serps. Hi ha 2 grans grups d’estacions que, com a característiques comunes tenen que son de capital públic i ambdues engloben les seves pròpies comunitats; a l’Aragó hi ha Aramón on té 3 estacions (més 2 extres al sistema ibèric). A Catalunya hi ha el Grup FGC, també amb 5 estacions i, aparentment, en fase expansiva (llegeixi’s això amb amplitud de mires).

La neu marca grans diferències entre vessants. La cara nord acostuma a ser la més agraciada pel blanc element. La circulació general dels vents d’oest a est otorga un avantatge estratègic. Els hiverns també poden ser bons al sud, sobretot les temporades en què abundin les gotes fredes a la Península Ibèrica. A l’est de la serralada, el temporal que porta més neu és la llevantada, una classe de mal temps que fa de molt mal predir i que resulta molt atzarós però que amb la correcta conjunció astral fa nevar de forma molt abundant. Les situacions més fredes venen dominades pels aires del Nord-Est que, si bé poden ser molt freds, també són secs. També abunden les adveccions d’aires calents d’origen saharià, en situacions que es poden allargar durant setmanes provocant el desgast de la neu i el patiment dels esquiadors.

L’usuari de les estacions pirinenques és essencialment local, de les pròpies regions de la serralada. Internament, l’esquiador català rebossa les pròpies pistes a més de les andorranes i les orientals franceses. Els bascos tenen molta presència al Nord-Oest i a les occidentals d’Aragó. Els francesos són generalment força patriòtics, però també atesten les pistes andorranes i les de la Val d’Aran. Els espanyols sobretot volten pel vessant sud, tot i que últimament també són assidus a certes estacions del departament francès des Hautes Pyrénées. Altres visitants de la serralada són principalment espanyols, de qualsevol origen, però principalment de Madrid i València. També cal destacar la presència de portuguesos a la serralada, sobretot a les pistes andorranes.