La temporada s’ha acabat. L’embat del nou coronavirus s’ha endut per endavant l’esquí i tots els que l’envoltem. Tot plegat ha sigut tan precipitat que encara ni tan sols me n’he fet a la idea. Massa d’hora. I, malgrat ja fa dues setmanes de tot plegat, no n’he pogut escriure fins ara. No ens queda altra que resignar-nos i confiar que la propera temporada serà. Confiar que simplement serà.
Malgrat tot, la muntanya segueix el seu ritme, totalment aliena als afers humans. Han tornat el fred i la neu. També hi ha hagut dies de sol i bon temps. Aquesta dinàmica seguirà fins que finalment arribi el desglaç i el blanc mantell acabi donant pas als verds prats de l’estiu.
Curiosament, la nostra màxima preocupació era si la neu aguantaria fins a la setmana santa, si pujaria més o menys gent. Quanta arrogància! Quin greu error! Al final, som víctimes de la nostra supèrbia. Potser aquesta circumstància ens ajudarà a recuperar l’escala natural de les coses, a rebaixar els nostres egos. Quan passi la maltempsada haurem de pensar molt, ens convé recol·locar-nos, reubicar-nos, rebaixar les nostres ínfules.
Personalment, quan torni a lliscar muntanya avall, prendré plena consciència de l’esquí en tota la seva amplitud. Quantes coses podem gaudir allà dalt! Aprofitaré cada baixada, sentiré l’aire a la cara, em despreocuparé mirant com corren els núvols, escoltaré els ocells del bosc, agrairé la presència dels altres esquiadors i les seves circumstàncies. Ho gaudiré amb molta o poca neu, amb alumnes més o menys habilidosos, sol o amb companyia.
Simplement gaudiré.
skiaholics 